Història natural

Durant molts segles les coníferes dels boscos d’Aragnouet van servir per construir els màstils dels més grans vaixells d’Europa. Naus, caravel.les i galeons es movien gràcies a la duresa i rectitud de les coníferes d’aquests boscos.

Entre els segles XVI i XVIII els habitants d’aquesta comarca cuidaven aquests boscos comunals amb l’objectiu de vendre aquesta fusta tan peculiar i preuada. Els vaixells amb aquests màstils tant servien per traficar amb esclaus com per transportar espècies de les Índies Orientals, o enfrontar-se en enormes batalles, on es decidia el destí de nacions senceres.

Avui, passejant pel bosc, m’he tornat a meravellar amb aquests pins majestuosos, que al segle XXI s’han convertit en reclam turístic. El màstil, que també es pot dir arbre major, permet fer avançar les naus, que ben dirigides poden arribar a bons ports. Avui, entre pins rectes reflexiono sobre la necessitat de bons màstils, bons capitans i ports desitjats. Vull pensar que malgrat a vegades no ho sembli, la humanitat va prosperant. Sempre amb molt d’esforç.

I en tot cas, que no se’ns oblidi donar les gràcies als habitants de la regió, que segueixen cuidant del bosc, encara comunal…

IMG_3913 2

Anuncios

De l’amor

FullSizeRender-2

 

Estimeu-vos l’un a l’altre, però del vostre amor no en feu un nus:

que hi hagi un oceà en moviment entre les ribes de les vostres ànimes.

Ompliu la copa del company, però no en beveu només d’una.

Doneu-vos pa, però no d’un sol pa.

 

Canteu i danseu i sigueu alegres, però deixeu que cadascú de vosaltres estigui sol,

perquè les cordes del llaüt no es toquen, però tremolen amb una sola música.

Entregueu el cor, però no per a que l’altre el guardi,

perquè només la mà de la Vida el pot contenir.

 

I estigueu junts, però no massa a prop junts:

Perquè les columnes del temple es distingeixen,

i el roure i el xiprer no creixen a l’ombra de l’altre.

 

 

Khalil Gibran جبران خليل جبران

(traducció C. Domínguez)

D’enlloc

costa-brava-camping-cypsela-resort

Fa dies que el soroll exterior, la quantitat de feina i el compromís personal amb el silenciament han fet que escrigui poc, malgrat que pensi molt.

Les circumstàncies exteriors m’han portat a fer una reflexió profunda sobre la meva pròpia identitat. Possiblement quelcom necessari en temps molt líquids.

Nascuda a Barcelona l’any 1970, la meva infantesa és rica en records bilingües. Una àvia vinguda d’un petit poble d’Àvila i una altra del barri d’Horta van configurar d’inici una identitat d’assimilació bilingüe, malgrat com sovint explico als més íntims, jo reso en castellà. Però parlo amb un català farcit de paraules en rus, anglès, francès o italià, llengües que estimo i miro de parlar de tant en tant.

L’adolescència és plena d’amor per la pàtria petita, Catalunya. El lloc que sento meu perquè l’he caminat, ensumat i gaudit fins a l’extenuació física. Estimo la terra com un pastor les seves ovelles. L’estimo perquè forma part indissoluble dels meus records i aprenentatges i perquè hi trobo el paisatge que és plaent als meus ulls. Del mar a la plana, fins als Pirineus, hi ha quelcom físic que em porta a gaudir del paisatge com si fos part (possiblement ho és) de mi mateixa. No parlo aquí de les persones, perquè el meu estil afectiu, allò que explica la meva forma d’estimar, és possiblement més mesetari que litoral. La mare soriana m’ensenyà una forma d’estimar que té molt a veure amb el silenci i una continentalitat afectiva, que a vegades no és del tot clara pels plenament mediterranis.

Sempre que observo un paisatge nou hi ha sorpresa, però el divendres passat, vaig experimentar una sensació nova i del tot estranya. Em dirigia en AVE cap a Madrid a una jornada formativa. Mentre m’allunyava de Barcelona sentia una incomoditat difícil de descriure, fins que vaig copsar que els paisatges dels Monegros em causaven sorpresa i se’m mostraven aliens, malgrat haver-los contemplat desenes de vegades. Era una sensació estrictament visual, en un primer moment. Els meus ulls em deien que tot allò no era casa meva. Casa meva és aquell país tan petit que “des de dalt d’un campanar sempre es pot veure el campanar veí”. I el que jo veia eren planes gairebé ermes, horitzons llunyans i plans, ben diferents de les constants ondulacions que trobem a casa nostra. Se’m feia en aquell moment evident perquè Machado escriu: “Cielo y tierra pasarán. Cuando cielo y tierra pasen, mi palabra quedará“.

Però també va ser llavors, quan vaig recordar que vivint a Rússia, amb el transcurs dels mesos, els meus ulls es van acostumar a un paisatge del tot nou. Que vaig acabar estimant aquella terra de bedolls blancs i cel gris, fosca i freda a l’hivern, per la senzilla raó que suportava els meus passos i perquè era el que els meus ulls, dia rere dia, veien. També allà vaig experimentar com els meus companys, una über-heterodoxa companyia de georgians, ucraïnesos, russos, kirguís i un jueu, resolien les seves disputes nacionals a cops de puny. Cops de puny que finalment s’oblidaven amb una mica de vodka i molta trigonometria per estudiar junts, de tal manera que les misèries quotidianes passaven pel damunt de les identitats individuals i nacionals. A la companyia heterodoxa s’hi afegia la meva companya cubana i jo mateixa, que als ulls dels cubans era una catalana no del tot assimilable a la “madre patria” espanyola, que de forma inexplicable per mi era enyorada per ells, caribenys mal adaptats al fred moscovita. Quina situació tant kafkiana. Cubans que només havien tastat el torró d’Alacant em discutien la meva identitat davant de russos que em veien més espanyola que la puerta d’Alcalà…

bosc rus

D’aquella època vaig aprendre que el lloc on naixem ens marca i configura, però que per damunt de tot, la humanitat és la veritable pàtria, per bé i per mal. Tots nosaltres compartíem edifici amb angolenys, nicaragüencs, búlgars, vietnamites, homes del Daguestan i sirians, entre d’altres. Tots ells provinents de països socialistes, i per tant amb una suposada identitat comuna, basada en el pensament de Marx, però en realitat compartint les misèries de la vida a Rússia mentre el discurs socialista és desmoronava tràgicament. D’allà vaig tornar convençuda que les grans narracions mai seran més grans que la fraternitat que ens devem, i potser això em torna una mica cínica davant d’algunes coses. Mentre hi hagi misèria al món, la resta em mobilitza de forma tèbia.

De nou a l’AVE, i mentre anava avançant per la Meseta, una nova sensació, propera a l’enyor m’anava conquerint. I llavors, em vaig adonar que jo no era strictu sensu d’enlloc. Aquesta sensació de no-pertinença, de sentir-me estrangera a tot arreu, inicialment em va provocar certa incomoditat, però a poc a poc em vaig adonar, que en el fons sempre he sabut que jo no pertanyo a cap lloc i que cap lloc em pot posseir de forma completa.

D’altra banda, la meva història personal i sobretot els meus convenciments més profunds fan atenció als més desfavorits del món. Mentre a casa nostra hi ha gent que no té llum a casa, o que espera massa temps per ser atès a la sanitat pública, certs processos em generen un cert rebuig. No perquè cregui que no són importants, sinó perquè n’hi ha d’altres que són més urgents. Amb això no els vull desautoritzar, però el nostre país, que ha viscut una llarga temporada de creixement i bonança s’ha mobilitzat com mai, per una causa més que legítima, però no més que d’altres, que potser són més fraternes i fins i tot més justes (sobretot pels més desafavorits).

Ciutadana del món i germana dels homes, no necessito banderes sinó afectes. Vull veure en cada persona un germà, algú a qui respectar i comprendre. Puc com-prendre (del prefix amb i prehendere, atrapar) tots els sentiments, però en tot cas, el que no puc acceptar és la corrupció ni l’engany. Entenc i comparteixo el desig de qualsevol poble a ser respectat i acceptat, i el desig de qualsevol grup humà a somiar amb un futur millor. I sobretot detesto que uns vulguin dominar d’altres. Com a dona, sé que el més fort té el poder d’oprimir al dèbil, però precisament per això, la grandària del fort s’ha de mesurar per la seva capacitat de dominar la seva força. Per desgràcia, pocs dels grans ho fan.

Tot plegat em porta a reflexionar a fons sobre allò que és important, allò que és urgent i allò que és vital, mantenint una equidistància, ara ja impossible, i mentre sento vergonya, ja fa molts mesos, de la poca qualitat democràtica, o simplement humana, dels personatges que ocupen, dia rere dia la nostra actualitat.

En el fons, estic feliç de no ser d’enlloc.

O de saber estimar la terra que m’acull.

Meseta Blanca 2-12-14 (3)

“En tiempo de desolación, no hacer mudanza de propósito”

Realment, els esdeveniments dels últims dies conviden a “hacer mudanza” però no de propòsit, sinó de país. Un país que put te’l miris per on te’l miris. On, gràcies a una bonança econòmica llarga (llarga en termes històrics) hem viscut enganyats i feliços per una pàtina de modernitat, democràcia i cosmopolitisme. On, un cop va arribar la crisi, els de la pela s’han empoderat, i allà campen, retallant serveis i llibertats. Quina pena veure com el desenvolupament econòmic no ens ha servit per canviar la idiosincràsia de país! Sembla que per segles que passin la pell de toro segueix dividida, plena de gent que no s’entén, i que em temo que no s’entendrà mai. Quan parlo dels primers pobladors de la Península ja prou que explico que celtes i ibers tenien organitzacions socials i formes culturals ben diferents. Ben mirat, les coses no han canviat tant. Quin càstig la convivència! Ja ho deia l’amic Rousseau, l’home té una natura bona, però la societat el corromp…i jo penso que hi ha societats que corrompen més que d’altres (això ho podria haver pensat perfectament el Dr. Puigverd). No tinc bola de vidre, però sí una mica de món, una mica d’història personal, una mica d’estudis i una certa intuïció. I la intuïció em diu que podem seguir així molt de temps (de fet ja fa més de tres segles…) si no apareixen nous actors en escena. I la intuïció també em diu que el mal (malgrat que encara pot ser més dolorós que avui) ja està fet. Un cop més.

Observem astorats com a la primera de canvi (bé, potser no és la primera?) sinó des de fa uns anys, apareixen les ganes de sotmetre, de manar massa fort, de guanyar sempre. Fa falta trobar algun polític de talla que sàpiga i vulgui negociar, dialogar, parlar… Saber i voler són dos verbs de naturaleses diferents, i avui penso que en l’escenari hi ha gent que no sap, i el que és pitjor, que no vol parlar. Observem astorats (de debò la jornada de diumenge va ser una sorpresa?….) com la policia s’enreda amb les porres i les iaies del país surten al carrer a votar en un referèndum que la història jutjarà (però no abans de deu anys, que així van les coses a l’hora d’escriure sobre la història, més enllà de premsa partidista i emocions a flor de pell). La jornada de diumenge, escrit dos dies després, no deu anys després, és una vergonya històrica, una escombraria d’una democràcia dèbil, impostada, i quelcom que jo voldria no haver ni sospitat ni viscut. Però ara ja està. Ja ha passat, i això no es pot canviar. I és el que cal enfrontar amb perspectiva i m’agradaria pensar que amb més intuïció, informació i sensibilitat, que no pas càlcul “polític”. Cap fred i cor calent, encara que costi molt.

Arribats a aquest punt, tinc clar qui comença la baralla, però tal com s’acostuma a fer quan dos nens petits es barallen en un pati d’escola, primer els separem i després, havent escoltat les dues parts, immediatament se’ls diu que es demanin perdó. El jutge té clar qui és el culpable; el mestre també, però pot obviar-ho temporalment, amb l’objectiu d’evitar mals majors. I perquè l’objectiu del mestre és mantenir la convivència, com un bé major. I després, discretament, entre bambolines (allà on sempre s’ha fet la política de debò!) es parla amb cadascuna de les parts, amb els dos nens, per fer-los observar el seu error, amb l’esperança que la baralla no es repeteixi.

En aquest país que put tant, tenim massa jutges i pocs mestres. I poquíssims polítics. Dels bons, vull dir.

3 d’octubre de 2017

El dret al silenci

Bandera-Iroquesa-920px

Bandera de la Confederació Iroquesa

En aquests dies intensos, on la informació i la desinformació s’han convertit en el pinso diari, vull reclamar el dret al silenci. Un silenci que no és manca d’opinió (és humanament possible no tenir una opinió sobre el que estem vivint?), sinó dret a una intimitat ciutadana que no vol ser compartida.

Fa molts anys un professor de programació neurolingüística ens va parlar als seus alumnes del Master en Counseling,  entre els que em trobava, de les personalitats intrusives. Les persones intrusives volen saber moltes coses dels altres, no pas per una intenció malsana, sinó molt sovint perquè necessiten refrendar o contrastar les seves pròpies vivències i opinions. És una forma de ser i fer que es pot compartir o no. En tot cas, els humans som diversos i entenem les relacions de formes també diverses.

En realitat, la conversa, l’intercanvi d’opinions, l’escolta respectuosa de l’altre és el que més pot diferenciar-nos d’altres espècies animals. Però els matisos de la conversa es perden quan hi ha massa soroll. I si n’hi ha molt, ni tant sols es pot conversar.

Crec que en termes generals la societat del segle XXI, amb tots els seus avenços tecnològics és bastant més intrusiva que la societat d’èpoques anteriors. No vull pas dir amb això que no m’agradi disposar de facebook, twitter, instagram, “terra, mar i aire” per comunicar-me, però trobo a faltar un botó que permeti restar en silenci una estona. Es clar que a falta de botó, la única cosa que haig de fer es seure i restar en silenci. Finalment, les xarxes socials no sé si em serveixen per informar-me (en l’acepció clàssica del terme informació), encara que sí que em serveixen per comunicar-me; per emetre (quan vull) una opinió, i veure les dels altres (quan vull i ho desitjo). Però tinc cada cop més clara la certesa que no trobo fàcilment a les xarxes (i desgraciadament tampoc a la premsa en general) l’espai d’informació que necessitaria en un moment com el que estem vivint.

Aquests dies, dies de veritable exaltació social, política i ideològica, mantenir certa discreció personal s’ha convertit en un acte gairebé heroïc. I avui he viscut una situació que m’ha permès copsar la veritable trascendència del silenci oportú i militant. Alguns alumnes, per causa de la vaga de secundària convocada per demà, volien saber la meva opinió (personal, més enllà de la institucional!) sobre la vaga, sobre el referèndum, sobre l’actuació de l’Estat espanyol, sobre el 2 d’octubre, sobre, sobre, sobre… La seva sana i justa innocència, així com la seva exhaltació juvenil s’han trobat amb la meva ferma vocació de no anar ni un milímetre més enllà del que considero necessari en l’exemplificació d’una ciutadania responsable. Això vol dir, en el meu cas, apel.lar a la  seva reflexió personal i a la coherència d’actes darrere de la reflexió. Hi ha en aquest exemple alguna pista sobre la meva opinió? Cap ni una, però si hi ha un mestratge metodològic.

Justament aquests dies, com a professora d’història he parlat, i molt (!) de la vinculació entre el moviment romàntic i el naixement dels nacionalismes moderns. El Romanticisme neix com un moviment reactiu enfront dels principis de la il.lustració, que a la seva vegada es confrontava al pensament absolutista de l’Antic Règim. La il.lustració, que col.loca la raó al centre de l’acció humana, va postular en el seu format quasi definitiu la separació de poders i la sobirania nacional com els tótems de qualsevol societat que volgués prosperar. Ni la il.lustració ni el romanticisme, com tampoc els nacionalismes són un tot homogeni. Les generalitzacions sempre són traïdores, i per tant cal estimar el detall, com cal estimar el saber. Conèixer la història a fons per copsar-ne els matisos és a dia d’avui gairebé una obligació cívica. En dies com aquests, llegir Josep Fontana o saber una mica més d’història de les idees pot ser d’ajuda per no perdre’s entre tant de caldo gros.

Addicionalment, va ser una mica més enllà del Voltaire, Montesquieu, Rosseau i Locke, quan va sorgir la versió moderna de l’individu. La teoria de Locke sobre el jo i el pensament està a la base del que ha succeït a occident des de finals del segle XVII. Abans d’ell, l’indivudi com a tal, com a subjecte i actor de la història no existia. O en tot cas existia nomes per a uns pocs escollits, reis, Papes i nobles que decidien la sort de tota la resta. I la resta ni tant sols es considerava a si mateixa.

Així doncs, cal imaginar molts homes i dones al llarg de la història sense tenir més consciència que la de ser una propietat dels seus senyors.   El guany que va suposar per la humanitat sencera considerar que el pensament racional podia donar explicació a moltes coses (no diré totes) potser no es prou ben valorat a dia d’avui, on l’exaltació dels sentiments i del jo fan trontollar la base de la nostra societat.

Societat que efectivament neix amb la Il.lustració, la Revolució Francesa i la Constitució Americana del 1787. Aquesta obra, que comença en el seu preàmbul amb les paraules “We the people…” (nosaltres, el poble…) marca un abans i un després en la configuració dels estats moderns (malgrat els esclaus negres o les dones no estiguessin inclosos en aquest moviment democràtic i profundament inspirador per la resta de nacions europees). Val a dir, però, que el propi Benjamin Franklin es va inspirar parcialment en la Confederació Iroquesa o de les Cinc Nacions, que constitueix l’Asamblea més antiga i democràtica que es coneix, fundada possiblement a l’entorn de l’any 1.000. Els pobles nadius americans disposaven d’un complex sistema assambleari que els permetia resoldre els conflictes territorials que de tant en tant sorgien. El Congrés de les Cinc Nacions incloïa dones (els iroquesos eren una societat matrilineal) i ancians, i disposaven de mecanismes de control i debat per qualsevol assumpte. Desgraciadament avui en dia són poques les persones que coneguin la experiència iroquesa i la sofisticació  que suposava el seu sistema d’organització social…

En qualsevol cas, tornant a l’individu modern el més interessant de tot plegat és que el pensament racional rau en tots i cadascún dels individus d’una societat. Tots (amb contades excepcions) podem pensar per nosaltres mateixos. I és la nostra obligació fer-ho. Tant bé com sapiguem.

I tornant al mestratge metodològic, en el fons es tracta de respectar el pensament  de cadascú i educar veritables ciutadans. Individus que tinguin sentit crític, que fugin del gregarisme i aportin llum a qualsevol situació present o futura. Persones que a més de pensar puguin argumentar i debatre des del respecte a la diferència; i que respectin els valors democràtics que tants segles de lluites han costat. Per una raó d’agraïment històric als que ens van precedir (iroquesos, grecs clàssics o francesos, tant se val), i de respecte pels que vindran. I que puguin compendre que el silenci també és una opció.

Ikigai

ikigai

Avui, unes hores abans de començar un nou curs, em sembla oportú escriure sobre el propòsit de la vida. I un cop més recorro a Orient, aquella zona del món que ha evolucionat de forma diferent a l’occident il.lustrat, racionalista i pragmàtic. De l’orient llunyà, adopto a la occidental manera, el concepte d’Ikigai.

Ikigai (生き甲斐, pronunciat [ikiɡai]) és un concepte japonès que significa “una raó de ser.” És similar a la frase francesa “raison d’être”. Tothom, segons la tradició japonesa, té un ikigai. Trobar-lo requereix d’una recerca profunda i sovint llarga dins d’un mateix. Tal recerca es considera fonamental a grans zones d’orient, on es creu que descobrir el propi ikigai porta satisfacció i sentit a la vida. L’ikigai es pot trobar a la feina, a les  aficions, criant fills…

El terme ikigai es compon de dues paraules japoneses: iki (wikt:生き) que significa “vida; estar viu” i kai (甲斐) “un efecte; un resultat; un fruit; un valor; un ús; un benefici;”  “una raó per viure, per sentir-se viu; un significat per la vida; alguna cosa, allò pel que val la pena viure”.

Sembla que uns estudis recents sobre la longevitat a l’illa d’Hokaido han trobat que alguns dels seus més vells i feliços habitants van trobar el seu ikigai ben aviat a les seves vides, i alhora, amb el pas del temps, van saber reconvertir-lo tot acceptant les limitacions que la edat els imposava.

Si s’observa amb atenció el gràfic, la recerca de l’Ikigai es pot resumir en cercar respostes a quatre preguntes clau:

  • Què estimo? Què m’agrada?
  • Què faig bé? En què excel.leixo?
  • Què necessita el món de mi?
  • Per quines coses puc guanyar diners?

Trairia profundament el sentit de l’ikigai, si el reduissim a quatre preguntes, però per nosaltres, occidentals pragmàtics, aquestes quatre qüestions ens poden ajudar a trobar un propòsit. O potser en respondre-les ens podem adonar que allò que fem, potser no acaba de tenir sentit, i per tant cal seguir buscant.

La primera pregunta té molt a veure amb el nostre jo més primigeni i íntim, amb el nen que tots portem a dins. Amb els talents inicials amb els que hem nascut, i que convé conèixer i sempre  cultivar. Allò que estimem de forma natural, sovint és allò que ens surt bé de forma natural. I això no és casual. En neurociència es parla d’estat de flux, que és aquell estat d’acció que ens permet executar quelcom sense tenir sensació d’esforç. És una atenció intensa que ens permet oblidar-nos de l’entorn i estar completament endinsats en el que fem, sense distracció possible. Es pot estar en estat de flux meditant, tocant un instrument, llegint, pintant o resolent un problema matemàtic. Jo sovint entro en estat de flux fent truites de patata. No cal dir que surten molt bones, perquè quan fem alguna cosa amb atenció plena, el resultat acostuma a excel.lir. Cadascú ha de poder trobar alguna cosa que li permeti excel.lir en l’acció. 

Més enllà dels talents innats, la nostra formació ens permet entrenar els talents inicials., i també d’altres. Si la formació s’aparta molt dels talents, podem sentir una certa inquietud, un no-se-què, que ens incomoda i inquieta. Cal doncs estar atents a la observació d’allò que fem bé de forma natural, per després poder-ho entrenar. Mentre ens eduquem, cal observar què va passant, per més endavant encertar amb l’ikigai. Per conèixer allò que fem bé, cal estar atents als nostres estats de flux, al gaudi que obtenim fent alguna cosa. Però cal també estar atents a allò que l’entorn ens diu. Amb els nens i joves és important ser sincers. No cal dir a un nen que dibuixa molt bé si realment no és així. La recerca de l’ikigai es basa en uns certs nivells d’autenticitat (propis i de l’entorn) que cal cuidar i no desenfocar amb floretes innecesàries. Tampoc cal viure en la desconfiança, perquè finalment, tothom té algun talent.

La tercera pregunta és la que ens fa sortir de nosaltres mateixos, la que veritablement dóna un sentit trascendent a l’ikigai, i a la propia acció. Els nostres talents, aptituds i habilitats entrenades resulten estérils si no es regalen al món. Algú s’imagina un gran físic tancat per sempre més en una habitació sense compartir els seus descobriments (si es que tancats en una habitació podem descobrir alguna cosa…). Abans de tenir la disposició a regalar la pròpia acció cal potser, sentir-se part del món. Cal copsar que allò que fem o deixem de fer, que el que diem o el que callem, que ser-hi o no ser-hi té un impacte, per petit que sigui, en la totalitat del món. Si ens preguntem què necessita el món, podem sentir-nos sobrepassats per la dimensió de la pregunta, però cal veure que la nostra vida té un impacte ben real en les persones que ens envolten; des del cercle més proper fins a zones que ens son desconegudes. Caldria ara parlar de física quàntica (no pas amb aquell que està tancat a l’habitació), però potser no cal…Sí que cal però fer-se la pregunta: què necessita el món? què puc aportar jo? Per petita que sentim la  nostra personal resposta, val la pena escoltar-la. Amb molta atenció.

Per últim, la pregunta pragmàtica. Puc fer una feina per la qual el món em retorna un sou? Existeix una activitat que és necessària pel món, que m’agrada i estimo, que faig mínimament bé i per la qual puc cobrar? Si la resposta és un sí, estem propers al nostre ikigai. Però tot això, no es suficient sino ens posem en marxa, si no emprenem accions concretes que ens portin a sentir-nos apassionadament vius amb allò que fem i vivim. El concepte d’ikigai conté una dualitat ben oriental i interessant: cal combinar la observació i l’acció perquè es doni un autèntic gaudi vital. És fent i reflexionant sobre el que fem com ens acostem a l’ikigai.

La passió que conté la trobada amb el propi ikigai  no pot quedar concentrada només en una de les esferes de la nostra vida, per exemple la professional, sinó que cal portar-la a casa, al carrer, a les relacions amb els altres i en definitiva a tot allò que fem. 

Davant del nou curs, espero poder aprofundir en el meu ikigai, en la feina i en la vida…

Soltar

els dos val d'aosta

“El verbo soltar proviene del latín solutus (suelto, disuelto, libre, liberado), que a su vez es participio perfecto del verbo solvere (liberar, soltar). Del verbo solvere derivan otros como absolver, disolver, solución, solvencia. El verbo se construye con el prefijo separativo se- sobre la antigua raíz indoeuropea -leu, que en sí misma significaba soltar, liberar, dividir”

Cuando observo a mis hijos mayores de edad, y reflexiono sobre su presente y futuro,  la razón me impone la acepción liberadora del verbo soltar, es decir liberar, colaborar a su solvencia, entendida como criterio para funcionar en el mundo de forma autónoma.

Otra parte de mí, que no sé si es el estómago, el corazón o el hígado, siente la raíz más profunda de la palabra, el antiquísimo -leu, que podía significar según el uso, más allá de soltar y liberar, dividir. ¿Puede una madre dividir su propia carne? ¿Puede la maternidad conectar de algún modo el propio cuerpo al de sus hijos? Personalmente no tengo ninguna duda, del mismo modo que no tengo ningún argumento más allá que la propia vivencia de que ese extraño fenómeno existe. Madres e hijos se conectan de modos no estudiados, más allá de la razón y más allá de las explicaciones de nuestra protociencia, a la que aún quedan muchos misterios por descubrir.

Que se imponga la razón, aunque duela el hígado…