De l’amor

FullSizeRender-2

 

Estimeu-vos l’un a l’altre, però del vostre amor no en feu un nus:

que hi hagi un oceà en moviment entre les ribes de les vostres ànimes.

Ompliu la copa del company, però no en beveu només d’una.

Doneu-vos pa, però no d’un sol pa.

 

Canteu i danseu i sigueu alegres, però deixeu que cadascú de vosaltres estigui sol,

perquè les cordes del llaüt no es toquen, però tremolen amb una sola música.

Entregueu el cor, però no per a que l’altre el guardi,

perquè només la mà de la Vida el pot contenir.

 

I estigueu junts, però no massa a prop junts:

Perquè les columnes del temple es distingeixen,

i el roure i el xiprer no creixen a l’ombra de l’altre.

 

 

Khalil Gibran جبران خليل جبران

(traducció C. Domínguez)

Anuncios

D’enlloc

costa-brava-camping-cypsela-resort

Fa dies que el soroll exterior, la quantitat de feina i el compromís personal amb el silenciament han fet que escrigui poc, malgrat que pensi molt.

Les circumstàncies exteriors m’han portat a fer una reflexió profunda sobre la meva pròpia identitat. Possiblement quelcom necessari en temps molt líquids.

Nascuda a Barcelona l’any 1970, la meva infantesa és rica en records bilingües. Una àvia vinguda d’un petit poble d’Àvila i una altra del barri d’Horta van configurar d’inici una identitat d’assimilació bilingüe, malgrat com sovint explico als més íntims, jo reso en castellà. Però parlo amb un català farcit de paraules en rus, anglès, francès o italià, llengües que estimo i miro de parlar de tant en tant.

L’adolescència és plena d’amor per la pàtria petita, Catalunya. El lloc que sento meu perquè l’he caminat, ensumat i gaudit fins a l’extenuació física. Estimo la terra com un pastor les seves ovelles. L’estimo perquè forma part indissoluble dels meus records i aprenentatges i perquè hi trobo el paisatge que és plaent als meus ulls. Del mar a la plana, fins als Pirineus, hi ha quelcom físic que em porta a gaudir del paisatge com si fos part (possiblement ho és) de mi mateixa. No parlo aquí de les persones, perquè el meu estil afectiu, allò que explica la meva forma d’estimar, és possiblement més mesetari que litoral. La mare soriana m’ensenyà una forma d’estimar que té molt a veure amb el silenci i una continentalitat afectiva, que a vegades no és del tot clara pels plenament mediterranis.

Sempre que observo un paisatge nou hi ha sorpresa, però el divendres passat, vaig experimentar una sensació nova i del tot estranya. Em dirigia en AVE cap a Madrid a una jornada formativa. Mentre m’allunyava de Barcelona sentia una incomoditat difícil de descriure, fins que vaig copsar que els paisatges dels Monegros em causaven sorpresa i se’m mostraven aliens, malgrat haver-los contemplat desenes de vegades. Era una sensació estrictament visual, en un primer moment. Els meus ulls em deien que tot allò no era casa meva. Casa meva és aquell país tan petit que “des de dalt d’un campanar sempre es pot veure el campanar veí”. I el que jo veia eren planes gairebé ermes, horitzons llunyans i plans, ben diferents de les constants ondulacions que trobem a casa nostra. Se’m feia en aquell moment evident perquè Machado escriu: “Cielo y tierra pasarán. Cuando cielo y tierra pasen, mi palabra quedará“.

Però també va ser llavors, quan vaig recordar que vivint a Rússia, amb el transcurs dels mesos, els meus ulls es van acostumar a un paisatge del tot nou. Que vaig acabar estimant aquella terra de bedolls blancs i cel gris, fosca i freda a l’hivern, per la senzilla raó que suportava els meus passos i perquè era el que els meus ulls, dia rere dia, veien. També allà vaig experimentar com els meus companys, una über-heterodoxa companyia de georgians, ucraïnesos, russos, kirguís i un jueu, resolien les seves disputes nacionals a cops de puny. Cops de puny que finalment s’oblidaven amb una mica de vodka i molta trigonometria per estudiar junts, de tal manera que les misèries quotidianes passaven pel damunt de les identitats individuals i nacionals. A la companyia heterodoxa s’hi afegia la meva companya cubana i jo mateixa, que als ulls dels cubans era una catalana no del tot assimilable a la “madre patria” espanyola, que de forma inexplicable per mi era enyorada per ells, caribenys mal adaptats al fred moscovita. Quina situació tant kafkiana. Cubans que només havien tastat el torró d’Alacant em discutien la meva identitat davant de russos que em veien més espanyola que la puerta d’Alcalà…

bosc rus

D’aquella època vaig aprendre que el lloc on naixem ens marca i configura, però que per damunt de tot, la humanitat és la veritable pàtria, per bé i per mal. Tots nosaltres compartíem edifici amb angolenys, nicaragüencs, búlgars, vietnamites, homes del Daguestan i sirians, entre d’altres. Tots ells provinents de països socialistes, i per tant amb una suposada identitat comuna, basada en el pensament de Marx, però en realitat compartint les misèries de la vida a Rússia mentre el discurs socialista és desmoronava tràgicament. D’allà vaig tornar convençuda que les grans narracions mai seran més grans que la fraternitat que ens devem, i potser això em torna una mica cínica davant d’algunes coses. Mentre hi hagi misèria al món, la resta em mobilitza de forma tèbia.

De nou a l’AVE, i mentre anava avançant per la Meseta, una nova sensació, propera a l’enyor m’anava conquerint. I llavors, em vaig adonar que jo no era strictu sensu d’enlloc. Aquesta sensació de no-pertinença, de sentir-me estrangera a tot arreu, inicialment em va provocar certa incomoditat, però a poc a poc em vaig adonar, que en el fons sempre he sabut que jo no pertanyo a cap lloc i que cap lloc em pot posseir de forma completa.

D’altra banda, la meva història personal i sobretot els meus convenciments més profunds fan atenció als més desfavorits del món. Mentre a casa nostra hi ha gent que no té llum a casa, o que espera massa temps per ser atès a la sanitat pública, certs processos em generen un cert rebuig. No perquè cregui que no són importants, sinó perquè n’hi ha d’altres que són més urgents. Amb això no els vull desautoritzar, però el nostre país, que ha viscut una llarga temporada de creixement i bonança s’ha mobilitzat com mai, per una causa més que legítima, però no més que d’altres, que potser són més fraternes i fins i tot més justes (sobretot pels més desafavorits).

Ciutadana del món i germana dels homes, no necessito banderes sinó afectes. Vull veure en cada persona un germà, algú a qui respectar i comprendre. Puc com-prendre (del prefix amb i prehendere, atrapar) tots els sentiments, però en tot cas, el que no puc acceptar és la corrupció ni l’engany. Entenc i comparteixo el desig de qualsevol poble a ser respectat i acceptat, i el desig de qualsevol grup humà a somiar amb un futur millor. I sobretot detesto que uns vulguin dominar d’altres. Com a dona, sé que el més fort té el poder d’oprimir al dèbil, però precisament per això, la grandària del fort s’ha de mesurar per la seva capacitat de dominar la seva força. Per desgràcia, pocs dels grans ho fan.

Tot plegat em porta a reflexionar a fons sobre allò que és important, allò que és urgent i allò que és vital, mantenint una equidistància, ara ja impossible, i mentre sento vergonya, ja fa molts mesos, de la poca qualitat democràtica, o simplement humana, dels personatges que ocupen, dia rere dia la nostra actualitat.

En el fons, estic feliç de no ser d’enlloc.

O de saber estimar la terra que m’acull.

Meseta Blanca 2-12-14 (3)