“En tiempo de desolación, no hacer mudanza de propósito”

Realment, els esdeveniments dels últims dies conviden a “hacer mudanza” però no de propòsit, sinó de país. Un país que put te’l miris per on te’l miris. On, gràcies a una bonança econòmica llarga (llarga en termes històrics) hem viscut enganyats i feliços per una pàtina de modernitat, democràcia i cosmopolitisme. On, un cop va arribar la crisi, els de la pela s’han empoderat, i allà campen, retallant serveis i llibertats. Quina pena veure com el desenvolupament econòmic no ens ha servit per canviar la idiosincràsia de país! Sembla que per segles que passin la pell de toro segueix dividida, plena de gent que no s’entén, i que em temo que no s’entendrà mai. Quan parlo dels primers pobladors de la Península ja prou que explico que celtes i ibers tenien organitzacions socials i formes culturals ben diferents. Ben mirat, les coses no han canviat tant. Quin càstig la convivència! Ja ho deia l’amic Rousseau, l’home té una natura bona, però la societat el corromp…i jo penso que hi ha societats que corrompen més que d’altres (això ho podria haver pensat perfectament el Dr. Puigverd). No tinc bola de vidre, però sí una mica de món, una mica d’història personal, una mica d’estudis i una certa intuïció. I la intuïció em diu que podem seguir així molt de temps (de fet ja fa més de tres segles…) si no apareixen nous actors en escena. I la intuïció també em diu que el mal (malgrat que encara pot ser més dolorós que avui) ja està fet. Un cop més.

Observem astorats com a la primera de canvi (bé, potser no és la primera?) sinó des de fa uns anys, apareixen les ganes de sotmetre, de manar massa fort, de guanyar sempre. Fa falta trobar algun polític de talla que sàpiga i vulgui negociar, dialogar, parlar… Saber i voler són dos verbs de naturaleses diferents, i avui penso que en l’escenari hi ha gent que no sap, i el que és pitjor, que no vol parlar. Observem astorats (de debò la jornada de diumenge va ser una sorpresa?….) com la policia s’enreda amb les porres i les iaies del país surten al carrer a votar en un referèndum que la història jutjarà (però no abans de deu anys, que així van les coses a l’hora d’escriure sobre la història, més enllà de premsa partidista i emocions a flor de pell). La jornada de diumenge, escrit dos dies després, no deu anys després, és una vergonya històrica, una escombraria d’una democràcia dèbil, impostada, i quelcom que jo voldria no haver ni sospitat ni viscut. Però ara ja està. Ja ha passat, i això no es pot canviar. I és el que cal enfrontar amb perspectiva i m’agradaria pensar que amb més intuïció, informació i sensibilitat, que no pas càlcul “polític”. Cap fred i cor calent, encara que costi molt.

Arribats a aquest punt, tinc clar qui comença la baralla, però tal com s’acostuma a fer quan dos nens petits es barallen en un pati d’escola, primer els separem i després, havent escoltat les dues parts, immediatament se’ls diu que es demanin perdó. El jutge té clar qui és el culpable; el mestre també, però pot obviar-ho temporalment, amb l’objectiu d’evitar mals majors. I perquè l’objectiu del mestre és mantenir la convivència, com un bé major. I després, discretament, entre bambolines (allà on sempre s’ha fet la política de debò!) es parla amb cadascuna de les parts, amb els dos nens, per fer-los observar el seu error, amb l’esperança que la baralla no es repeteixi.

En aquest país que put tant, tenim massa jutges i pocs mestres. I poquíssims polítics. Dels bons, vull dir.

3 d’octubre de 2017

Anuncios