El dret al silenci

Bandera-Iroquesa-920px

Bandera de la Confederació Iroquesa

En aquests dies intensos, on la informació i la desinformació s’han convertit en el pinso diari, vull reclamar el dret al silenci. Un silenci que no és manca d’opinió (és humanament possible no tenir una opinió sobre el que estem vivint?), sinó dret a una intimitat ciutadana que no vol ser compartida.

Fa molts anys un professor de programació neurolingüística ens va parlar als seus alumnes del Master en Counseling,  entre els que em trobava, de les personalitats intrusives. Les persones intrusives volen saber moltes coses dels altres, no pas per una intenció malsana, sinó molt sovint perquè necessiten refrendar o contrastar les seves pròpies vivències i opinions. És una forma de ser i fer que es pot compartir o no. En tot cas, els humans som diversos i entenem les relacions de formes també diverses.

En realitat, la conversa, l’intercanvi d’opinions, l’escolta respectuosa de l’altre és el que més pot diferenciar-nos d’altres espècies animals. Però els matisos de la conversa es perden quan hi ha massa soroll. I si n’hi ha molt, ni tant sols es pot conversar.

Crec que en termes generals la societat del segle XXI, amb tots els seus avenços tecnològics és bastant més intrusiva que la societat d’èpoques anteriors. No vull pas dir amb això que no m’agradi disposar de facebook, twitter, instagram, “terra, mar i aire” per comunicar-me, però trobo a faltar un botó que permeti restar en silenci una estona. Es clar que a falta de botó, la única cosa que haig de fer es seure i restar en silenci. Finalment, les xarxes socials no sé si em serveixen per informar-me (en l’acepció clàssica del terme informació), encara que sí que em serveixen per comunicar-me; per emetre (quan vull) una opinió, i veure les dels altres (quan vull i ho desitjo). Però tinc cada cop més clara la certesa que no trobo fàcilment a les xarxes (i desgraciadament tampoc a la premsa en general) l’espai d’informació que necessitaria en un moment com el que estem vivint.

Aquests dies, dies de veritable exaltació social, política i ideològica, mantenir certa discreció personal s’ha convertit en un acte gairebé heroïc. I avui he viscut una situació que m’ha permès copsar la veritable trascendència del silenci oportú i militant. Alguns alumnes, per causa de la vaga de secundària convocada per demà, volien saber la meva opinió (personal, més enllà de la institucional!) sobre la vaga, sobre el referèndum, sobre l’actuació de l’Estat espanyol, sobre el 2 d’octubre, sobre, sobre, sobre… La seva sana i justa innocència, així com la seva exhaltació juvenil s’han trobat amb la meva ferma vocació de no anar ni un milímetre més enllà del que considero necessari en l’exemplificació d’una ciutadania responsable. Això vol dir, en el meu cas, apel.lar a la  seva reflexió personal i a la coherència d’actes darrere de la reflexió. Hi ha en aquest exemple alguna pista sobre la meva opinió? Cap ni una, però si hi ha un mestratge metodològic.

Justament aquests dies, com a professora d’història he parlat, i molt (!) de la vinculació entre el moviment romàntic i el naixement dels nacionalismes moderns. El Romanticisme neix com un moviment reactiu enfront dels principis de la il.lustració, que a la seva vegada es confrontava al pensament absolutista de l’Antic Règim. La il.lustració, que col.loca la raó al centre de l’acció humana, va postular en el seu format quasi definitiu la separació de poders i la sobirania nacional com els tótems de qualsevol societat que volgués prosperar. Ni la il.lustració ni el romanticisme, com tampoc els nacionalismes són un tot homogeni. Les generalitzacions sempre són traïdores, i per tant cal estimar el detall, com cal estimar el saber. Conèixer la història a fons per copsar-ne els matisos és a dia d’avui gairebé una obligació cívica. En dies com aquests, llegir Josep Fontana o saber una mica més d’història de les idees pot ser d’ajuda per no perdre’s entre tant de caldo gros.

Addicionalment, va ser una mica més enllà del Voltaire, Montesquieu, Rosseau i Locke, quan va sorgir la versió moderna de l’individu. La teoria de Locke sobre el jo i el pensament està a la base del que ha succeït a occident des de finals del segle XVII. Abans d’ell, l’indivudi com a tal, com a subjecte i actor de la història no existia. O en tot cas existia nomes per a uns pocs escollits, reis, Papes i nobles que decidien la sort de tota la resta. I la resta ni tant sols es considerava a si mateixa.

Així doncs, cal imaginar molts homes i dones al llarg de la història sense tenir més consciència que la de ser una propietat dels seus senyors.   El guany que va suposar per la humanitat sencera considerar que el pensament racional podia donar explicació a moltes coses (no diré totes) potser no es prou ben valorat a dia d’avui, on l’exaltació dels sentiments i del jo fan trontollar la base de la nostra societat.

Societat que efectivament neix amb la Il.lustració, la Revolució Francesa i la Constitució Americana del 1787. Aquesta obra, que comença en el seu preàmbul amb les paraules “We the people…” (nosaltres, el poble…) marca un abans i un després en la configuració dels estats moderns (malgrat els esclaus negres o les dones no estiguessin inclosos en aquest moviment democràtic i profundament inspirador per la resta de nacions europees). Val a dir, però, que el propi Benjamin Franklin es va inspirar parcialment en la Confederació Iroquesa o de les Cinc Nacions, que constitueix l’Asamblea més antiga i democràtica que es coneix, fundada possiblement a l’entorn de l’any 1.000. Els pobles nadius americans disposaven d’un complex sistema assambleari que els permetia resoldre els conflictes territorials que de tant en tant sorgien. El Congrés de les Cinc Nacions incloïa dones (els iroquesos eren una societat matrilineal) i ancians, i disposaven de mecanismes de control i debat per qualsevol assumpte. Desgraciadament avui en dia són poques les persones que coneguin la experiència iroquesa i la sofisticació  que suposava el seu sistema d’organització social…

En qualsevol cas, tornant a l’individu modern el més interessant de tot plegat és que el pensament racional rau en tots i cadascún dels individus d’una societat. Tots (amb contades excepcions) podem pensar per nosaltres mateixos. I és la nostra obligació fer-ho. Tant bé com sapiguem.

I tornant al mestratge metodològic, en el fons es tracta de respectar el pensament  de cadascú i educar veritables ciutadans. Individus que tinguin sentit crític, que fugin del gregarisme i aportin llum a qualsevol situació present o futura. Persones que a més de pensar puguin argumentar i debatre des del respecte a la diferència; i que respectin els valors democràtics que tants segles de lluites han costat. Per una raó d’agraïment històric als que ens van precedir (iroquesos, grecs clàssics o francesos, tant se val), i de respecte pels que vindran. I que puguin compendre que el silenci també és una opció.

Ikigai

ikigai

Avui, unes hores abans de començar un nou curs, em sembla oportú escriure sobre el propòsit de la vida. I un cop més recorro a Orient, aquella zona del món que ha evolucionat de forma diferent a l’occident il.lustrat, racionalista i pragmàtic. De l’orient llunyà, adopto a la occidental manera, el concepte d’Ikigai.

Ikigai (生き甲斐, pronunciat [ikiɡai]) és un concepte japonès que significa “una raó de ser.” És similar a la frase francesa “raison d’être”. Tothom, segons la tradició japonesa, té un ikigai. Trobar-lo requereix d’una recerca profunda i sovint llarga dins d’un mateix. Tal recerca es considera fonamental a grans zones d’orient, on es creu que descobrir el propi ikigai porta satisfacció i sentit a la vida. L’ikigai es pot trobar a la feina, a les  aficions, criant fills…

El terme ikigai es compon de dues paraules japoneses: iki (wikt:生き) que significa “vida; estar viu” i kai (甲斐) “un efecte; un resultat; un fruit; un valor; un ús; un benefici;”  “una raó per viure, per sentir-se viu; un significat per la vida; alguna cosa, allò pel que val la pena viure”.

Sembla que uns estudis recents sobre la longevitat a l’illa d’Hokaido han trobat que alguns dels seus més vells i feliços habitants van trobar el seu ikigai ben aviat a les seves vides, i alhora, amb el pas del temps, van saber reconvertir-lo tot acceptant les limitacions que la edat els imposava.

Si s’observa amb atenció el gràfic, la recerca de l’Ikigai es pot resumir en cercar respostes a quatre preguntes clau:

  • Què estimo? Què m’agrada?
  • Què faig bé? En què excel.leixo?
  • Què necessita el món de mi?
  • Per quines coses puc guanyar diners?

Trairia profundament el sentit de l’ikigai, si el reduissim a quatre preguntes, però per nosaltres, occidentals pragmàtics, aquestes quatre qüestions ens poden ajudar a trobar un propòsit. O potser en respondre-les ens podem adonar que allò que fem, potser no acaba de tenir sentit, i per tant cal seguir buscant.

La primera pregunta té molt a veure amb el nostre jo més primigeni i íntim, amb el nen que tots portem a dins. Amb els talents inicials amb els que hem nascut, i que convé conèixer i sempre  cultivar. Allò que estimem de forma natural, sovint és allò que ens surt bé de forma natural. I això no és casual. En neurociència es parla d’estat de flux, que és aquell estat d’acció que ens permet executar quelcom sense tenir sensació d’esforç. És una atenció intensa que ens permet oblidar-nos de l’entorn i estar completament endinsats en el que fem, sense distracció possible. Es pot estar en estat de flux meditant, tocant un instrument, llegint, pintant o resolent un problema matemàtic. Jo sovint entro en estat de flux fent truites de patata. No cal dir que surten molt bones, perquè quan fem alguna cosa amb atenció plena, el resultat acostuma a excel.lir. Cadascú ha de poder trobar alguna cosa que li permeti excel.lir en l’acció. 

Més enllà dels talents innats, la nostra formació ens permet entrenar els talents inicials., i també d’altres. Si la formació s’aparta molt dels talents, podem sentir una certa inquietud, un no-se-què, que ens incomoda i inquieta. Cal doncs estar atents a la observació d’allò que fem bé de forma natural, per després poder-ho entrenar. Mentre ens eduquem, cal observar què va passant, per més endavant encertar amb l’ikigai. Per conèixer allò que fem bé, cal estar atents als nostres estats de flux, al gaudi que obtenim fent alguna cosa. Però cal també estar atents a allò que l’entorn ens diu. Amb els nens i joves és important ser sincers. No cal dir a un nen que dibuixa molt bé si realment no és així. La recerca de l’ikigai es basa en uns certs nivells d’autenticitat (propis i de l’entorn) que cal cuidar i no desenfocar amb floretes innecesàries. Tampoc cal viure en la desconfiança, perquè finalment, tothom té algun talent.

La tercera pregunta és la que ens fa sortir de nosaltres mateixos, la que veritablement dóna un sentit trascendent a l’ikigai, i a la propia acció. Els nostres talents, aptituds i habilitats entrenades resulten estérils si no es regalen al món. Algú s’imagina un gran físic tancat per sempre més en una habitació sense compartir els seus descobriments (si es que tancats en una habitació podem descobrir alguna cosa…). Abans de tenir la disposició a regalar la pròpia acció cal potser, sentir-se part del món. Cal copsar que allò que fem o deixem de fer, que el que diem o el que callem, que ser-hi o no ser-hi té un impacte, per petit que sigui, en la totalitat del món. Si ens preguntem què necessita el món, podem sentir-nos sobrepassats per la dimensió de la pregunta, però cal veure que la nostra vida té un impacte ben real en les persones que ens envolten; des del cercle més proper fins a zones que ens son desconegudes. Caldria ara parlar de física quàntica (no pas amb aquell que està tancat a l’habitació), però potser no cal…Sí que cal però fer-se la pregunta: què necessita el món? què puc aportar jo? Per petita que sentim la  nostra personal resposta, val la pena escoltar-la. Amb molta atenció.

Per últim, la pregunta pragmàtica. Puc fer una feina per la qual el món em retorna un sou? Existeix una activitat que és necessària pel món, que m’agrada i estimo, que faig mínimament bé i per la qual puc cobrar? Si la resposta és un sí, estem propers al nostre ikigai. Però tot això, no es suficient sino ens posem en marxa, si no emprenem accions concretes que ens portin a sentir-nos apassionadament vius amb allò que fem i vivim. El concepte d’ikigai conté una dualitat ben oriental i interessant: cal combinar la observació i l’acció perquè es doni un autèntic gaudi vital. És fent i reflexionant sobre el que fem com ens acostem a l’ikigai.

La passió que conté la trobada amb el propi ikigai  no pot quedar concentrada només en una de les esferes de la nostra vida, per exemple la professional, sinó que cal portar-la a casa, al carrer, a les relacions amb els altres i en definitiva a tot allò que fem. 

Davant del nou curs, espero poder aprofundir en el meu ikigai, en la feina i en la vida…

Soltar

els dos val d'aosta

“El verbo soltar proviene del latín solutus (suelto, disuelto, libre, liberado), que a su vez es participio perfecto del verbo solvere (liberar, soltar). Del verbo solvere derivan otros como absolver, disolver, solución, solvencia. El verbo se construye con el prefijo separativo se- sobre la antigua raíz indoeuropea -leu, que en sí misma significaba soltar, liberar, dividir”

Cuando observo a mis hijos mayores de edad, y reflexiono sobre su presente y futuro,  la razón me impone la acepción liberadora del verbo soltar, es decir liberar, colaborar a su solvencia, entendida como criterio para funcionar en el mundo de forma autónoma.

Otra parte de mí, que no sé si es el estómago, el corazón o el hígado, siente la raíz más profunda de la palabra, el antiquísimo -leu, que podía significar según el uso, más allá de soltar y liberar, dividir. ¿Puede una madre dividir su propia carne? ¿Puede la maternidad conectar de algún modo el propio cuerpo al de sus hijos? Personalmente no tengo ninguna duda, del mismo modo que no tengo ningún argumento más allá que la propia vivencia de que ese extraño fenómeno existe. Madres e hijos se conectan de modos no estudiados, más allá de la razón y más allá de las explicaciones de nuestra protociencia, a la que aún quedan muchos misterios por descubrir.

Que se imponga la razón, aunque duela el hígado…